EXILITATS REPUBLICANS ESPANYOLS CONTRA ELS NAZIS per Andreu Bosch Mesquida

C om és de domini comú, la Guerra Civil Espanyola no va ser més que una primera etapa de la Segona Guerra Mundial; tant és així, que una fracció dels exiliats republicans espanyols van continuar lluitant des de fora d’Espanya contra el feixisme i el nazisme estès per tot Europa, ideologies de les que el falangisme i els sollevats comandats per Franco no eren sinó la versió espanyola d’aquests moviments. Els republicans exiliats lluitaven a més amb l’esperança (il·lusòria, com es va demostrar després) que a la victòria dels aliats sobre els alemanys hi seguiria la derrota dels franquistes i la recuperació de la República perduda amb la Guerra Civil.

La Nueve, la companyia d'espanyols que va alliberar París

Un fet destacat d’aquest compromís dels republicans en la lluita contra l’Alemanya de Hitler va ser el reagrupament d’excombatents de l’exèrcit republicà entorn de La Nueve, la 9a Companyia integrada en la 2a Divisió Blindada de la França Lliure, coneguda com la Divisió Leclerc, que va ser la primera en entrar a París per a l’alliberament i el restabliment de la República i que va suposar l’inici de la derrota de Hitler. Malauradament, aquest fet històric ha estat ignorat durant molt de temps i només fa uns anys, tant França com Espanya han saldat el deute de memòria amb diversos homenatges, especialment a Madrid i a París, amb les respectives alcaldesses Manuela Carmena i Anne Hidalgo.

Paco Roca i una novel·la gràfica que recupera la memòria

Una admirable aproximació de la història de La Nueve l’ha feta el gran dibuixant valencià Paco Roca amb una novel·la gràfica preciosa plena d’humanitat, amb uns dibuixos que combinen perfectament la reflexió històrica amb l’acció pròpia d’una novel·la d’aventures a la vegada heroica i tràgica. Los surcos del azar dóna títol a aquest volum publicat per l’editorial Atisberri, que el 2022 ja duia onze edicions. Roca ha estat assessorat per Robert Coale, historiador i hispanista nord-americà establert a París.

Dos nivells narratius i un protagonista anarquista

La història té com a protagonista Miguel Ruíz, nom fictici (no figura al cercador de la pàgina oficial del Gobierno de Aragón www.losdelanueve) però que podria ser el de qualsevol dels components de la Brigada. La història es desenvolupa a dos nivells narratius que gràficament es diferencien amb dos estils de dibuix i d’acoloriment: un monocrom sèpia i un altre a colors, encara que amb una tonalitat tendent a fosca. (No sé si aquesta descripció del llenguatge gràfic és correcta; no hi entenc, ja em perdonareu).

El primer nivell representa el moment actual en què Paco, un jove periodista que està fent una història sobre espanyols que van combatre el feixisme en la Segona Guerra Mundial, es desplaça a la ciutat francesa de Baccarat, a la regió de Lorena, on hi ha un tal Miguel Ruíz que se suposa que va ser un d’ells. Miguel té ja 97 anys, és d’idees anarquistes i, de bon començament, se resisteix a remoure aquells records, però a poc a poc es va obrint a Paco i li va contant - estones amb enyorança, altres amb ràbia, altres amb tristesa - la seva història, que és la història de La Nueve. Aquest serà el segon nivell de la novel·la, la vertadera història de la Novena Brigada.

L'odissea dels exiliats republicans

La narració comença al Port d’Alacant el 28 de març de 1939, on s’hi acaramullen milers i milers de persones del bàndol republicà –homes, dones i fillets– que fugen de l’exèrcit franquista, que és a les portes de la ciutat, perduda ja la guerra. L’històric vaixell Stanbrook, un carboner britànic de 70x10 m, aconsegueix esquivar la flota franquista i pot carregar prop de tres mil persones amb perill d’anar a pic per excés de pes. 15.000 quedaran sense embarcar.

Després d’un dia de navegació arriben a Orà. Algèria és colònia francesa i esperen ser ben rebuts allà. Però feia poc que l’Espanya de Franco i el govern francès havien signat l’acord Bérard-Jordana pel qual, a canvi de la neutralitat espanyola, França reconeixia la legitimitat del govern franquista. Així que, després de retenir-los durant prop d’un mes sense deixar-los desembarcar, separen les dones i els fillets i als homes, la majoria, els envien a camps de treball amb unes pèssimes condicions de vida.

De l'exili al front contra el nazisme

Després de l’armistici de França amb Hitler l’estiu de 1940, el govern col·laboracionista de Petain envia els exiliats espanyols juntament amb jueus, antifeixistes francesos i altres col·lectius a treballar al desert en la construcció del ferrocarril. Les seves condicions de vida encara empitjoren.

A finals del 1942, els aliats desembarquen al Nord d’Àfrica i alliberen els camps. Els republicans espanyols dels camps de treball, desertors de la Legió Francesa i d’altres procedències s’uneixen al Corps Francs d’Afrique per a lluitar contra els nazis; tenien la pretensió de combatre portant la bandera republicana. Allà es troben militars rellevants de la Guerra Civil espanyola: l’almirall de la flota republicana Miguel Buiza, Amando Granell, comandant de l’Exèrcit Popular de la República, i Joseph Putz, militar belga, comandant de les Brigades Internacionals.

L'alliberament de París

Mentrestant, De Gaulle organitza l’Exèrcit de la França Lliure. El Corps Franc d’Afrique es dissol i els republicans espanyols formen la 9a Companyia de la 2a Divisió Blindada de l’Exèrcit de la França Lliure, comandada pel General Philippe Leclerc. Dels 160 components de La Nueve, 146 eren espanyols.

L’exèrcit francès, amb La Nueve, va sortir de l’Àfrica i, després de passar per Escòcia, va desembarcar finalment a França a la famosa platja d’Utah, poc després del dia D. A partir d’aquí, batalla rere batalla, combat rere combat contra l’exèrcit alemany, s’inicia el camí cap a París. (La narració gràfica ens recorda aquells “colorins” d’Hazañas bélicas de la nostra infància).

Per tal com De Gaulle vol que siguin els francesos i no els americans qui entrin a París i alliberin França, el dia 23 d’agost La Nueve rep ordres del General Leclerc d’enfilar directament cap a la capital i donar suport a la resistència que ja ha ocupat l’Hôtel de Ville, l’Ajuntament de París, a l’espera de l’arribada del gruix de l’exèrcit. És així com els republicans espanyols integrants de la 9a companyia tenen l’honor de ser els primers en alliberar la ciutat i així escortar De Gaulle en la desfilada triomfal pels Champs Élysées sota l’Arc de Triomf el 24 d’agost de 1944.

Una novel·la gràfica plena d'humanitat

Aquesta és la història resumida. La part novel·lada és molt més rica quant a les relacions humanes, que aporten un altre nivell d’informació d’allò que patien els protagonistes, dels seus desitjos, de les seves esperances, de les seves decepcions; el sentiment d’abandonament que en molts sentits van patir els republicans exiliats; com es van sentir menystinguts i a voltes humiliats veient com altres s’aprofitaven dels esforços i dels guanys aconseguits per ells mateixos. I, tal com passa en tota novel·la romàntica (com ho va estar plena de romanticisme l’heroica resistència dels republicans front al feixisme) no hi podia faltar tampoc una petita història d’amor.

Una memòria necessària

Recuperar la memòria d’aquests lluitadors per la República i per la democràcia ens ha de servir a nosaltres d’estímul per a afrontar aquests temps en què l’autoritarisme i els moviments ultres ens amenacen de fer-nos tornar a un temps que crèiem ja superat.

Andreu Bosch Mesquida

EN QUÈ INVERTIRIES ELS 400€ DEL BO CULTURAL JOVE? Andreu Bosch Mesquida

El diari digital elDiario.es periòdicament edita una revista amb un tema monogràfic referit a qüestions d’interès com ara l’habitatge, la gestió de l’aigua, la salut mental, la intel·ligència artificial... El darrer nombre de desembre de 2024 el va publicar amb el títol El precio y el valor de la cultura. En l’article de presentació, el director del diari, Ignacio Escolar, recull la cita de García Lorca en un dels seus discursos més coneguts:

“No solo de pan vive el hombre. Yo, si tuviera hambre y estuviera desvalido en la calle no pediría pan; sino medio pan y un libro”.

La revista tracta temes diversos relacionats amb el món de la cultura: els drets culturals, la defensa de la cultura lliure i gratuïta, què es llegeix, veu, escolta a Espanya, l’aventura de ser artista al nostre país... Hi ha una entrevista a Irene Vallejo, autora de El infinito en un junco, així com diversos articles d’opinió.

Un apartat curiós és el que es dedica a donar compte de les respostes d’una trentena de persones de molt diversos àmbits de la cultura (il·lustradores, cantautors, directors de cinema, periodistes culturals, presentadors de televisió, actors i actrius, còmics, humoristes gràfics, guionistes, influencers, guionistes de cinema... fins i tot a un viticultor) que fan a la pregunta que dona títol a aquest article: ¿Qué harías con los 400 € del bono cultural joven?

El Bo Cultural Jove és una ajuda de 400 € que el Ministeri de Cultura dona als joves que en aquell any compleixen els 18 anys per a adquirir i gaudir de productes i activitats culturals. Una invitació, com diu la convocatòria, per a entrar a l’edat adulta de la mà de la cultura. Aquest bo el poden demanar tant si van néixer a Espanya com si tenen residència legal, són sol·licitants d’asil, desplaçats temporals o ex tutelats.

Els doblers es reparteixen de la següent manera:

• Esdeveniments culturals: 200 € per a entrades i abonaments per a teatres, cinema, música en directe, museus, biblioteques, exposicions, festivals, etc.
• Productes físics: 100 € per a la compra de llibres, revistes, publicacions periòdiques, videojocs, discos, CD, etc.
• Consum digital: 100 € per a subscripcions a plataformes digitals, compra de llibres digitals, subscripcions digitals a premsa, revistes, podcasts, videojocs en línia, etc.

Un exemple: Ledicia Costas, escriptora, Premi Nacional de Literatura Infantil.

• Invertir 150 € per a 15 funcions a diversos teatres com el Nacional de Catalunya.
• 50 € a un restaurant especial de Vigo.
• Una subscripció de 120 € anuals a la Llibreria Mujeres a un barri de Madrid.
• 50 € al nou videojoc de Zelda.

Podeu fer la prova. En què gastaríeu els 400 €?

A Menorca, com a entitats adherides hi ha a Ciutadella El Teatre des Born i el Diari Menorca; a Es Mercadal, Menorca Músic Festival; a Maó, Llibreria Sa Catòlica, Ocimax, Espai 14, Llibreria Poussinet, Diari Menorca i Teatre Principal de Maó; a Sant Lluís, Rotger Cash & Carry.

En els fonaments de la cultura hi ha la nostra capacitat de fer-nos preguntes sobre allò que feim, allò que sentim, allò que som individualment, en companyia i col·lectivament, allò que ens agrada... i sobretot, preguntes de com podem fer d’una altra manera allò que feim, allò que sentim, allò que som. La capacitat de crear, d’inventar, de fer i de ser d’una altra manera. Preguntes de com superar les adversitats, el patiment, el dolor propi i d’aquells que estimam. I de com poder gaudir millor en soledat i en companyia. Construïm, edificam noves maneres de viure; ens imaginam històries i ens recream en allò que hem creat. Experimentam el plaer i el benestar i en cercam noves formes reals o imaginàries i exploram camins i maneres de superar el dolor i de sentir-nos millor. Recercam en el passat i feim provatures i experimentam per donar respostes a aquestes preguntes. I d’aquí naixen el llenguatge, la ciència, l’art i la tècnica.

I de rebot, la cultura ens planteja noves preguntes. Tots i totes tenim el dret a poder exercir la facultat de fer-nos preguntes, de cercar respostes a les nostres inquietuds inecessitats, els nostres desitjos. Si no podem exercir aquest dret, les respostes ens vindran donades d’altres, i no necessàriament per a aquells que ens volen bé sinó més tost per a aquells a qui podem proporcionar un benefici. Per açò és tan necessari reivindicar els drets culturals i l’accés universal a la cultura.

Però els drets culturals van íntimament lligats a altres drets fonamentals. Com diu la Directora General de drets culturals del Ministeri de Cultura, Jazmín Beirak, en la citada revista:

“Sin tiempo liberado del trabajo, sin la socialización de los cuidados y sin condiciones dignas de vida, el ejercicio de los derechos culturales queda seriamente limitado, reservado a quienes tienen todo lo anterior garantizado”.

Com deia Lorca, mig pa i un llibre.

Andreu Bosch Mesquida

L'ESQUERRA "WOKE"

 

L a paraula “woke” en anglès significa “despert”. En la dècada dels anys 30 als EE.UU “woke” originàriament significava estar alerta als prejudicis i a la discriminació racial, especialment referida als afroamericans.

Evolució del terme

A partir dels anys 2010, el terme es va ampliar per a referir-se a la presa de consciència sobre les desigualtats socials com la injustícia racial, el sexisme, la negació dels drets LGTBI i al conjunt del que es podria anomenar polítiques identitàries. Especialment al 2014, el terme “woke” va agafar força a rel dels activistes de Black Lives Matter que cercaven conscienciar de les violències policials sobre els afroamericans als Estats Units.

Per polítiques identitàries s’entén aquelles encaminades a defensar grups específics de persones amb unes característiques determinades i que pateixen algun tipus de discriminació o injustícia social. Les polítiques identitàries prioritzen els interessos del grup front a qüestions més de tipus general o ideològiques més pròpies d’un partit.

Àmbit d’actuació

L’activisme “woke” es pot referir a qüestions tan diverses com l’equitat racial i social, el feminisme, el moviment LGTBI, la identitat de gènere, el multiculturalisme, l’activisme ecològic, el nacionalisme o el postcolonialisme.

#Staywoke significa tenir consciència social de les injustícies, discriminacions i marginacions que pateixen determinats grups amb una identitat determinada i qüestionar els paradigmes i les normes opressores i discriminants imposades històricament pels grups dominants, i lluitar per l’empoderament de les persones que pertanyen a aquests grups. El terme “woke” es va convertir en sinònim de polítiques d’esquerres o liberals.

Polarització política

Als EE.UU., aquestes polítiques se les associa al Partit Demòcrata de Joe Biden però també de l’ala més esquerrana com Bernie Sanders i Alexandria Ocasio-Cortez. Per contra, Donald Trump i l’ala més extrema del Partit Republicà consideren aquesta ideologia una amenaça per als valors de la família i inclús per a la mateixa democràcia, a la que volen reemplaçar per la “tirania woke”. L’enfrontament entre els dos partits –i per extensió a les dues ideologies– s’ha convertit llavors en una batalla cultural.

Els conservadors extremen les seves crítiques dient que la ideologia “woke” utilitza mètodes coercitius com l’assetjament o la “policia de la paraula” contra aquells que diuen coses o cometen actes percebuts per ells com a misògins, homòfobs o racistes. També es critica la cultura de la cancel·lació, entesa com la crida al boicot a algú –generalment un artista o una celebritat– que ha compartit una opinió qüestionable des del punt de vista d’algun dels grups identitaris esmentats.

Wokisme i capitalisme

Darrerament, algunes empreses han introduït canvis en els seus plantejaments que es podrien interpretar que segueixen l’anomenat “wokisme”, és a dir, els plantejaments o el llenguatge woke. És el cas, per exemple, de la factoria Disney que va triar una actriu negra per a protagonitzar la nova versió de La sireneta. Aquest fet va ocasionar controvèrsia perquè, mentre uns aplaudien la decisió, altres consideraven que feia “activisme woke”. També hi va haver qui va argumentar que amb açò pretenien blanquejar la companyia (“woke-washing”).

El terme “capitalisme-woke” va ser encunyat per a assenyalar les marques que utilitzaven missatges adreçats a un públic liberal i progressista.

Crítiques dins l’esquerra

És evident que les lluites en favor dels drets dels col·lectius discriminats històricament han aconseguit grans avanços en la igualtat i la justícia social i que encara hi queda molt per fer. No obstant, determinats plantejaments de “l’activisme woke” han estat qüestionats per la pròpia esquerra.

Així, es diu que la ideologia “woke” ha abandonat la perspectiva de classe pròpia de l’esquerra tradicional, defugint plantejaments universalistes en favor d’identitats personals i individuals. D’aquesta manera, es prioritza, per exemple, l’orientació sexual o la identitat nacional front a temes considerats essencials com les desigualtats econòmiques, la igualtat d’oportunitats, l’injust repartiment de la riquesa o la desigualtat en l’accés a l’educació o la cultura.

Un debat obert

Per determinats sectors de l’esquerra, avui és més rellevant formar part d’una minoria ètnica o nacional o d’una opció sexual o de gènere que no formar part d’una classe social que promou una alternativa a un món desigual propiciat pel capitalisme. Aquesta esquerra abandona la globalitat per centrar-se en els interessos de grups concrets, a voltes tancats i excloents d’aquells que no comparteixen les seves teories.

D’altra banda, l’atomització de lluites sectorials, argumenten aquests sectors crítics, dificulta l’organització d’un front comú ampli que tengui força suficient per a un canvi estructural que afronti les causes profundes i complexes de la injustícia, la discriminació i les desigualtats.

Sigui com sigui, el debat és obert. Esquerra clàssica o esquerra “woke”, el cert és que és necessària una profunda reflexió i autocrítica davant l’avanç de les forces autoritàries i de l’antipolítica. A rel de les darreres eleccions americanes, La Vanguàrdia (08/11/2024) feia una entrevista al pensador canadenc i premi Princesa d’Astúries de Ciències Socials, Michael Ignatieff. El titular de l’entrevista posava entre cometes una afirmació seua ben eloqüent: “Trump cull els efectes de 50 anys de negligència progressista davant la desigualtat”. (Manipulacions i falsedats a part).

 per Andreu Bosch Mesquida

"ETS ALLÒ QUE DETESTES: ETS ÀRAB; NO TENS RES DE JUEU."

No record com va ser, ja fa uns anys, que vam anar, amb la família de la meua dona, al teatre de la Biblioteca de Catalunya a Barcelona a veure l'obra "Incendis" de Wajdi Mouawad posada en escena per la companyia La Perla29 i dirigida per Oriol Broggi. El que sí record és que em va impressionar molt, la vam disfrutar i la vam patir. Poc temps després la vaig llegir, l'obra, juntament amb les altres tres - Litoral, Boscos i Cels - que formen la tetralogia del mateix autor, "La sang de les promeses". "La força del que està escrit en aquestes pàgines és tan profunda que les paraules, les frases i les imatges queden gravades amb una brutalitat inaudita al cor del qui les llegeix", dirà el director.

Un nou descobriment

De casualitat, fa uns dies, a la llibreria vaDllibres em vaig topar amb una nova obra seua "Tots ocells" i no vaig dubtar a endur-me-la. Aquesta obra ja la van estrenar a Barcelona al mateix espai i per la mateixa companyia. Ara la reposen, amb totes les entrades exhaurides i pròximament en faran una gira per tot Catalunya.

Wajdi Mouawad és actor, cineasta i un dels dramaturgs i escriptors d'expressió francesa de més rellevància del panorama actual. Nascut a Líban, la guerra civil va obligar la seva família a refugiar-se a Beirut i posteriorment a emigrar a França i a Quebec, on va obtenir la nacionalitat canadenca. El conjunt de la seva obra, que el va convertir en un autor de renom internacional, li ha valgut el Gran Premi de Teatre de l'Acadèmia Francesa. Amb la novel·la "Ànima", ha tingut una sèrie de prestigiosos premis. Des del 2016 dirigeix el Teatre Nacional de la Colline, a París.

La trama de "Tots ocells"

Eitan, el protagonista de "Tots ocells", és un jueu alemany que investiga sobre l'ADN a Nova York. Allà es troba amb Wahida, una jove àrab que fa una tesi sobre un manuscrit de Hassan al-Wazzan, conegut per Lleó l'Africà, diplomàtic marroquí nascut a Granada i convertit al cristianisme. Els dos viatgen a Israel a la recerca dels avantpassat d'Eitan. Quan anaven a travessar el pont que els menava a Cisjordània, un atemptat terrorista fereix greument Eitan i el deixa en coma. Wahida es veu en la tessitura de comunicar als pares d'Eitan, residents a Alemanya i que no aproven la relació del seu fill jueu amb una àrab, la greu situació en què es troba. El drama es desenrotlla en ple conflicte entre Palestina i Israel.

Anteriorment, en una visita dels seus pares a Nova York, on celebrarien la pasqua jueva, ja hi havia hagut una greu discussió entre els pares d'Eitan i ell per la seva relació amb la Wahida en presència de l'avi patern. Norah, la seva mare, jueva també però filla d'una família de comunistes de l'Est, li dirà: "No hi ha ningú, ni una sola tribu, que pugui suportar veure el seu fill seure a taula amb l'enemic".

Conflicte d'identitats

La guerra entre àrabs i israelians, desgraciadament tan d'actualitat aquests temps, és al substrat de l'acció dramàtica. Però més enllà del conflicte bèl·lic hi ha el xoc d'identitats. Què és ser jueu, què és ser àrab? David, el pare, li dirà al fill: "... hi ha una altra llei, més antiga, ancestral, que brolla de la sang dels nostres i que ens fa responsables els uns davant dels altres". I Eitan: "No és la carn ni la sang, és el cap, és la psicologia, una educació de merda, culpabilitzadora, que amaga la vida...".

Wahida: "...he caminat sense anar enlloc entre la pols de Palestina i he tingut la sensació que tornava a casa". "De nit era la guerra, a l'alba, enterrar els morts... Ningú no es vol consolar. La còlera cal mantenir-la viva, cal detestar l'enemic." I més endavant: "Fa tres anys que em moro d'avorriment amb una tesi que vol demostrar com n'és de perillós enclaustrar-se a l'interior d'un principi d'identitat... com si jo n'estigués deslliurada!".

L'amor i les identitats

La identitat jueva xoca amb l'amor. L'amor entre pares i fills:

EITAN: És que a mi se me'n fot, que els meus fills no siguin jueus!

DAVID: ... Participes en la desaparició i no et fa vergonya i ens insultes, insultes la memòria del teu avi.

Però també dirà David: "Déu va fer d'aquest primer dia un dia únic, perquè per sempre més, els pares estimin els fills amb un amor que precedeix totes les coses".

I també xoca l'amor dels amants amb la identitat àrab:

"WAHIDA: ... l'atemptat ho va esbocinar tot i els miralls s'han trencat i el que queda és tan senzill com insuportable: jo soc àrab. És una llàstima, oi? El teu pare tenia raó, Eitan".

És difícil seleccionar fragments d’aquest text extraordinari, filosòfic i poètic alhora on es tracten temes con la culpa, els orígens i la transmissió de la identitat i de la cultura, els xocs identitaris, els horrors de la guerra, el rancor inacabable, l’èxode i l’extermini del poble jueu, l’integrisme religiós... i el dolor i l’amor.

I els ocells de l’atzar planaven damunt el mur que separa els pobles, ara a un costat, ara a l’altre.

Seria un regal - i alhora un repte per a ell – que el Teatre des Born ens pogués oferir una obra com aquesta... que, a més, dura tres hores i mitja.

LA IMPREMTA ESCOLAR DE GELATINA

Fotograma de la pel·lícula "El Mestre que va Prometre el Mar", basada en la història real d'Antoni Benaiges.

Aquest curs passat (escolar, polític, cultural) ha estat d’actualitat la pel·lícula “El mestre que va prometre el mar” dirigida per Patrícia Font que narra la història real del mestre català Antoni Benaiges destinat a un poblet de Burgos l’any 1935 en plena República. Un mestre entusiasta com ho eren molts dels que es va apuntar a les profundes reformes que la política republicana va impulsar, en el convenciment que només l’educació podria fer sortir Espanya de l’empobriment i la ignorància a què havia estat sotmesa durant segles. Benaiges, en aquest petit poblet, assaja de transformar una escola profundament conservadora, autoritària i beneïda per l’església catòlica introduint mètodes innovadors especialment inspirats en la metodologia d’un altre mestre rural del seu temps de la veïna França, Célestin Freinet que posteriorment serà el creador del mètode pedagògic que duu el seu nom.

El mètode Freinet

Com és sabut, els eixos principals de la pedagogia Freinet giren al voltant en la impremta, el text lliure i la revista escolar. Els fillets no aprenen dels llibres de text sinó de la vida. Surten de l’escola, passegen per la natura, observen les plantes, els animals, les pedres... i després escriuen les seves vivències i el que han après amb els seus companys. Però escriuen amb una finalitat, no per a complir amb el deure escolar, sinó per a comunicar als altres les seves experiències, als amics, als pares, als companys d’altres escoles. I per açò necessiten una eina: la impremta. Els fillets redacten amb entusiasme, composen els seus escrit amb les lletres de la impremta, els imprimeixen i en fan una revista que repartiran arreu. Gaudeixen de la llibertat per a prendre en una escola que ja no els obliga, que no els castiga, que no s’empara en cap dogma, laica.

Una experiència frustrada

L’experiència d’Antoni Benaiges però malauradament es va frustrar amb l’odi reaccionari i el temor de perdre els privilegis d’aquells que els havien ostentat des de sempre. Benaiges va ser assassinat pels falangistes i l’impuls renovador de l’escola republicana va caure sota les botes de l’exèrcit revoltat. Vegeu també un altre film exemplificador: “La llengua de las mariposas”.

Reflexions d'un mestre

Quan vaig veure la pel·lícula, i especialment a la vista de la impremta que el mestre els ensenya als fillets i filletes de la seva escola, se’m van remoure un munt de records i experiències lligats a la meua professió de mestre. Als anys a Barcelona per allà a la dècada dels 70 vaig tenir la sort de poder exercir en escoles catalanes, cooperatives, lligades a moviments de renovació pedagògica, inspirades entre d’altres en les tècniques Freinet. Sense conèixer la història de l’experiència freinetiana de la República que ens havia estat silenciada per la Dictadura, vaig aprendre a treballar amb els alumnes el text lliure, la revista escolar i a emprar una impremta.

Una impremta que no era un màquina com la de Benaiges sinó que la fabricàvem nosaltres mateixos a base de gelatina. Fèiem una pasta amb una mescla de glicerina, cola de peix, sucre i aigua que foníem al bany maria i que després escampàvem en una palangana rectangular de la mida d’un foli. Els fillets escrivien els seus textos i dibuixos copiats amb una espècie de paper carbó semblant al que s’emprava a les màquines d’escriure. La còpia es premia a l’inrevés a sobre de la pasta que s’impregnava de la seva tinta. A continuació s’hi podien passaven damunt una vintena de fulls que quedaven calcats. Amb açò fèiem una revista i cada u se l’enduia a casa seva i l’ensenyava a tothom.

Després, en tornar a Menorca, vam aplicar la tècnica de la impremta de gelatina a l’escola i la vam compartir amb altres mestres.

Una pedagogia avançada

Il·lusos de nosaltres, estàvem convençuts que érem a l’avantguarda de l’educació tot aplicant una pedagogia moderna a l’escola. I, oh sorpresa!, remenant els papers d’educació que guardava de mon pare, Andrés Bosch y Anglada, mestre també, vaig trobar manuscrita en un paperet exactament la mateixa fórmula de la impremta de gelatina, amb els mateixos ingredients (glicerina, cola de peix, sucre i aigua) que fèiem servir a Barcelona i després a Menorca.

Mon pare va ser mestre de l’Escola Graduada d’Alaior des de 1932, durant la República i va ser pioner en la introducció del mètode Freinet a l’escola, juntament amb altres mestres d’altres escoles com d’Es Mercadal i Sant Lluís. El pedagog Pere Alzina al seu llibre “La realitat educativa a Menorca”. Palma 2007, diu: “L’equip de professors de l’escola graduada d’Alaior encapçalats per Andreu Bosch va portar a terme una notable tasca innovadora; la introducció del mètode Freinet i la impressió de la Revista Escolar Nuestra Escuela (impressió en heptògraf) significa la punta de llança de la innovació a l’illa”. “Nuestra Escuela” revista escolar de gran qualitat confeccionada pels propis alumnes, és un testimoni extraordinari de la inquietud pedagògica dels mestres d’aquell temps i que reflecteix de forma extraordinària la pel·lícula.

Lliçons a aprendre

Concloent, allò que nosaltres aplicàvem a l’escola a finals dels 70 i principis del 80 i que pensàvem que era el darrer crit en educació, ja mon pare i molts mestres de la República com Antoni Benaiges ja ho estaven aplicant 40 anys abans.

D’aquí n’hem de treure diverses lliçons, una, la humilitat, no érem els primers ni fer-hia prop. Segona, constatar el mal que va fer la revolta militar contra la II República amb la conseqüència de la Guerra Civil i la posterior Dictadura franquista, que va segar de rel tot un projecte il·lusionant de reforma en profunditat de l’educació a Espanya. Tercera, evidenciar que, si nosaltres vam re emprendre aquella tasca iniciada durant la República, veritablement es van perdre 40 anys en la història de l’educació. ¿On seríem ara a l’escola si aquella experiència no s’hagués truncat amb la Dictadura?

ELOGI DE LA INACTIVITAT I LA CONTEMPLACIÓ

 

Per Andreu Bosch. 

Podria semblar el títol d’un article d’ocasió per mor de les vacances. Podria ser que fos un divertiment per passar una estona sobre aquest temps sense treball. No és així. L’encapçalament d’aquest article es refereix a unes reflexions que fa un dels filòsofs més llegits del món, el coreà Byung-Chul Han al seu llibre Vida contemplativa. Han és potser més conegut per altres títols com La societat del cansament o NO-coses; aquest llibre és posterior i ens duu a reflexionar sobre una nova forma de vida basada en el fet contemplatiu que ens il·lumina per a afrontar les crisis actuals del model capitalista per a frenar la pròpia explotació i la destrucció de la naturalesa.

La inactivitat no és contemplada per Han com a una pausa en la feina, no és vista des del vessant negatiu com un descans que només té sentit en la lògica del treball productiu, com un no-treball. La inactivitat té valor per a ella mateixa independentment que hi hagi o no treball que la condicioni. Ens posa l’exemple de la figura del flâneur – el qui passeja, en el seu significat en francès-, aquest personatge que ens retrotreu a finals del segle XIX i que passejava sense rumb pels carrers, obert a les experiències que el seu vagarejar li proporcionàs. És el deixar-se endur per l’esdevenir de les coses, sense fixar-se un objectiu.

Entesa l’activitat com una acció adreçada a una finalitat determinada, el que ens proposa l’autor és la suspensió de la intencionalitat, talment el joc i la dansa que estan completament alliberats del “per alguna cosa”, totes dues formes d’expressió comencen i acaben en elles mateixes.

En la suspensió de l’activitat hi ha l’origen de l’art i de la creativitat humana. El pintor ideal – dirà Han- , fa que reposi tota activitat, tot fet intencionat i fa que tot esdevengui per sí mateix (...) El pintor transporta inconscientment el paisatge al llenç. Igualment els homes inventius precisen temps per tal que es desplegui la seva activitat sense finalitats ni regles prefixades.

La suspensió del temps és un factor essencial per a la inactivitat. Perdre el temps és gairebé un requisit per a gaudir de la plenitud de la vida. Han ens dirà que en aquesta societat del rendiment, empesos per l’afany de produir constantment, hem menyspreat aquelles pràctiques que requereixen de molt de temps: la fidelitat, la responsabilitat, la promesa, la confiança, el compromís. En la societat de la informació, emmagatzemam quantitats ingents d’informació però sense recordar. Estam molt ben informats però estam mancats d’orientació perquè no tenim un relat; tenim simplement una suma de dades sense un contingut simbòlic, sense un argument que les lligui.

Byung-Chul Han ens transporta a un món on l'inactivitat esdevé el veritable camí cap a la plenitud.

Front a la creixent obligació de produir i comunicar que imposa el règim neoliberal, proposa la pausa contemplativa com una forma d’inactivitat que no persegueix cap fita ni produeix res, talment com la visió d’una persona que està d’en peu profundament absorta davant d’una obra d’art.

L’art, la cultura, l’ornament són manifestacions en què l’home se sent viu plenament perquè són manifestacions de la festa, que aturen el temps, que no necessiten de cap objectiu. Igualment, la poesia que suspèn el llenguatge entès com a informació i adopta la forma de contemplació i de lloança. I, en tant que celebració, el sentiment de festivitat és sempre un sentiment de comunitat, un sentiment-de-nosaltres.

En el capitalisme, que absolutitza la supervivència, el rendiment, la producció; en què tot ha de ser ràpidament disponible i consumible; en una societat digital on es prioritza el jo a la vegada productor i emissor que aboca a l’aïllament i la soledat, no hi ha lloc per a la festa que atura el temps en la contemplació d’allò superflu, improductiu, inútil que compartim en comunitat. El cerimonial de la inactivitat es: fem però per a no res. Aquest per-a-no res, aquesta llibertat respecte de la finalitat i la utilitat, és l’essència de la inactivitat. I és la fórmula fonamental de la felicitat.

Estem fets de la mateixa matèria que els somnis i la nostra curta vida s’arrodoneix amb un somni. Aquesta cita de Shakespeare, juntament amb dues més, encapçala l’inici del llibre de Han. El dormir és un mitjà de la veritat. Només en la inactivitat albiram la veritat. Amb el somni es desdibuixen els límits rígids i estrets en què intentam encasellar la realitat aïllant les coses unes de les altres. En la realitat del món i l’univers no existeix aquesta separació i tot està lligat i relacionat.

Han fa referència a l’esperit del Romanticisme en relació a la naturalesa. La naturalesa està lliure de fites i d’utilitat. El tret essencial és la inactivitat, com un fillet que juga amb sí mateix i no pensa amb res més. Violentam la naturalesa ja des del moment en què la consideram un mitjà per a una fita humana, un recurs. L’anhel romàntic de connexió amb la naturalesa i amb l’univers és fonamental per a la humanitat i aquesta connexió només es pot fer en comunitat.

Per a sortir al pas d’un règim neoliberal que ens exhorta a rendir més i més cada vegada, Han no dubta fins i tot a recórrer a Sant Gregori: (...) la vida activa ens ha de conduir a la contemplació, però la contemplació(...) ens ha de dur de tornada a l’activitat.

Aquest llibre ens suggereix reflexionar sobre molts altres aspectes de la condició humana. Si teniu l’oportunitat d’estar inactius i de perdre el temps, dedicau-vos a la contemplació, deixeu-vos endur pel seu relat.